EL NOSTRE PATRIMONI
Esglèsia Parroquial de Santa Ana.
La seua construcció data del segle XVIII, encara que va ser restaurada en profunditat l’any 1940. El seu campanar, de planta quadrada i de gran senzillesa deixa veure tres cossos i rematada. En el presbiteri, també de volta de mig canó, hi ha un retaule barroc de fusta amb imatge de Santa Ana amb la verge xiqueta, talla de R. Llorca Pla, 1946.
La imagineria es posterior a 1940.
La torre-campanar es troba encastada als peus de la nau amb tres cossos i rematada. Està construïda amb murs de càrrega de sillarejo i maçoneria, amb contraforts, amb volta de mig canó amb arcs fajones carpanells, i coberta de teula sobre bigam de fusta.
Ermita del Santíssim Crist de la Bona Mort
L’ermita del Crist de la Bona Mort, copatró de Bellús amb Santa Ana, data del segle XVII i apareix documentada en un paper de 1791.
L’edifici primitiu va ser reemplaçat en el segle XIX per una segona ermita neogòtica, pensada per a presidir el calvari o viacrucis. Amb una donació d’una senyora (Concha Escobedo) que solia freqüentar els banys del balneari va deixar en el testament una suma de diners destinada a eixamplar aqueixa segona ermita. L’obra es va acabar en 1935, aprofitant alguns murs i ajustant-se a l’estil neogòtic de l’edifici original.
Al cap d’un any d’inaugurar-la va ser seriosament danyada durant la Guerra Civil i la van incendiar en 1936. Finalment va ser reconstruïda durant la postguerra fins a deixar-la en l’estat actual (Abel Soler, 2008)
Palau de Bellvís
Considerat d’interés comarcal, està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic d’interés historicoartístic del Ministeri de Cultura .
El conjunt de torre i casa-palau annexa és d’origen feudal, sent la torre del segle XIV, i el palau posterior. . L’esvelta torre és un element defensiu originalment exempt. La seua base és rectangular, i es distribueix en altura en quatre plantes, l’última d’elles degué estar emmerletada. La casa palau ha sigut molt modificada i reformada al llarg dels segles, i destaca en ella la seua entrada principal, un arc de mig punt amb elegants dovelles.
Cova de la Petxina
Aquesta cova va ser declarada Patrimoni Mundial de la UNESCO en 1998 al costat de la resta de mostres d’Art rupestre de l’arc mediterrani. En aquesta cova s’han trobat restes del Paleolític, en concret de fa 125.000 anys durant el Musteriense. Aquestes restes es componen de 1.300 peces de material lític, en la seua majoria raspadors per a tallar la fusta o la carn i que es poden trobar actualment en el Museu de Prehistòria de València.
Les pintures rupestres que es troben en l’abric es divideixen en dos estils pictòrics. Un primer estil més antic anomenat art esquemàtic, format per figures humanes simples i altres representacions com a barres i un estil posterior que és l’estil llevantí. Aquestes figures es van realitzar durant el Neolític aproximadament en el 4.000 AC.
Estret de les aigues
Es troba al Nord-est del terme de Bellús, limitant amb *Beniganim i Xàtiva. Format per la zona de ribera de tot el marge esquerre del riu Albaida al seu pas pels tallats oberts a la Serra *Grossa.
S’accedeix des de la carretera N-340, aproximadament a l’altura del quilòmetre 172’500, ix un camí que condueix el riu Albaida, i acaba en una esplanació on comença una senda paral·lela al riu a pocs metres de l’actual llit, en direcció a Xàtiva, que travessa tot el paratge.
Éste es un paraje natural de gran valor paisajístico, geomorfológico y ecológico, con vegetación de ribera, matorral y de roquedos calizos. Es tracta del desguàs natural de les aigües de la Vall d´Albaida en direcció a Xàtiva, en forma de tallat obert a la Serra *Grossa, per on passen les aigües dels rius *Misena, *Clariano i Albaida, reunides ja en el llit d’aquest últim.
Resulta d’importància històrica com a pas natural, estant actualment travessat pel ferrocarril Xàtiva-Alcoi en el vessant dret del riu, en terme de Benigànim. Les seues aigües han donat lloc a assentaments humans des d’èpoques prehistòriques, com la *Cova de la *Petxina i la *Cova Negra (a Xàtiva), i es van aprofitar fins i tot per a produir energia elèctrica mitjançant una central que va funcionar fins als anys 50 (situada en terme de Xàtiva, pròxima al límit amb Bellús).
